viernes, diciembre 12, 2008

Gran hotel


Siempre me he preguntado cómo debió ser su cortejo. Cómo se enamoraron. Jamás lo averiguaré, porque me cuesta hacer ese tipo de preguntas. Él vivía en un pequeño pueblo de la tierra de la niebla. Tenía casi treinta años. Era funcionario, pero no le alcanzaba para comprar un coche rojo e ir a impresionarla, con la capota bajada. Ella vivía a cinco kilómetros de la ciudad grande de la tierra de la niebla, en una masía con un canal que cruzaba sus fincas, donde pescaba cangrejos de agua dulce. Tenía poco más de veinte años. Era guapa con ganas en esas fotografías en blanco y negro que ahora mira con nostalgia, cuando está triste. Más atractiva que Sofía Loren. Era campesina y ganaba lo justo para adquirir esa bicicleta con la que recorría caminos cercanos, encharcados, con el cabello alborotado. Esperando a que apareciera él, caminando por ese arcén de la carretera deshabitada, com las manos en los bolsillos.

Les separaban treinta kilómetros, que entonces era un mundo. A pesar de todo, se enamoraron en algún lugar a medio camino, en alguna fiesta al aire libre. Imagino sus viajes en tren y las caminatas para verse cuando eran guapos de verdad, cuando no les importaba el sudor en el cuerpo del otro tras el trayecto. Carecían de internet para mantener el contacto, pero eso no resultó un obstáculo para acabar en esa habitación del gran hotel mucho tiempo después. En esa habitación del gran hotel ahora.

Este sábado pasado estaba en lo alto de la terraza del hotel Condes de Barcelona (passeig de Gràcia) mirando el cielo nublado de noche. Había olivos plantados en varias esquinas, y una piscina tapada con plástico, aguardando a que llegara el futuro verano. Y una luna oculta. Dejaba fluir el tiempo, buscando la luminosidad del satélite entre los cúmulos, mientras mis padres se cambiaban de ropa en su habitación, allá abajo, en la cuarta planta. Ella aliviaba ese flujo interno inesperado, que le había visitado sin avisar. Él aguardaba en la puerta del baño, preocupado por esa mujer de la que se enamoró en algún lugar a medio camino, en alguna fiesta al aire libre. Hacía tanto tiempo.

Dejaba pasar los minutos en mi reloj, para que ellos se pusieran cómodos en su dormitorio. Para no incordiarles. Entretanto subieron unos japoneses para sacar fotos de la ciudad, desde esa altura. Fumaba, ajeno a ellos, mirando ese cielo gris y recordando que mis padres estaban cumpliendo su cuarenta y cinco aniversario de casados en ese hotel (era el regalo que pensó para ellos mi hermana). Poniéndose el pijama y preguntándose si estaban bien. En la calle vi transitar sombras de personas diminutas, como hormigas, cada una con sus problemas a cuestas. Con sus ganas de llegar a casa y abrir el ordenador para enamorarse de una persona, a cien o mil kilómetros de distancia, que quizá pesca cangrejos de agua dulce en un canal.

La vida fluía en ese paseo. Y en la cuarta planta del gran hotel. En la habitación 407. Seguía fluyendo allí.

20 Comments:

Anonymous Rita said...

T'he llegit tota entendrida, si n'ets d'especial escrivint i sentit...

Veig la lluna, sí, ara, a aquesta hora, quan no és habitual que la vegi, però avui hi és, amagant-se ja darrera un edifici... La veig plena, tot i que no sé si l'és ja o encara...

És el meu regal per a aquest 45è aniversari dels teus pares i de retruc per a tu i la teva germana.

Felicitats a ells, per celebrar-lo, junts, i amb vosaltres, els fills per aquest regal, que segur que ha fet ben especial aquesta celebració.

Bon dia, per cert... i bon capde ja!

12 de diciembre de 2008, 7:11  
Anonymous Emily said...

M'imagino a ton pare amb el barnús posat...Jeje. Saps si van fer servir les ampolletes del moble bar? O si es van posar les sals de bany per a moments romàntics? Segur que esperaven que te n'anessis per encendre espelmetes...Que els iaiets són més perillosos...
Ara he pensat que ton pare, si és com el fill, tindria un bloc i es dedicaria a seduïr a la senyora Sofia i altres dones amb les seves paraules!
A mons pares els falten dos anys per fer 50 anys de casats. Quina paciència!
Tinc dos anys per estalviar i pagar-los una nit d'hotel.

12 de diciembre de 2008, 12:26  
Anonymous òscar said...

no sé, dec estar-me tornant massa pel.liculero però aquestes històries de persones grans que segueixen plegats, amb la seva tendressa agafant-se de la mà a la taula d'un restaurant, viatjant ben juntets al seient de l'autobus o fent nit a l'hotel condes de barcelona (passeig de gràcia); cada cop m'emocionen més.

una abraçada paseante!

12 de diciembre de 2008, 13:24  
Anonymous fra miquel said...

Un hotel molt bonic, el "Condes de Barcelona". Vaig tenir l'oportunitat de visitar-lo fa molts anys. I de segur que la nit en aquest hotel, pels pares, un altre cop inoblidable.
Les meves benediccions a ells i als seus fills.

12 de diciembre de 2008, 15:35  
Anonymous xurri said...

La vista del passeig de gràcia desde la terraza debe ser chula; la calle es ancha y seguro que da la sensación de estar en un lugar majestuoso. Hoy es el día que la luna brillará más de todo el año: me lo ha dicho uno de mis ángeles de cabecera, pero no será la más bonita. La más bonita fyue la creciente hace unos días, que se acunó unas horas justo entre Júpiter y Venus, como si fuera un dibujito hippie - una delicia.
Felicidades a tus padres.

12 de diciembre de 2008, 19:56  
Anonymous atikus said...

Esta claro que las distancias espaciales no fuerón un obstáculo para difuminar ese amor y ahora las distancias temporales tampoco.

Felicidades a tus padres, un detalle precioso.

Saludos

13 de diciembre de 2008, 12:34  
Anonymous alatrencada said...

M'ha emocionat llegir aquest post i pensar en aquelles parelles tants anysal costat l'un de l'altre. Sembla impossible, oi?

L'enhorabona!

13 de diciembre de 2008, 12:47  
Anonymous Arare said...

enhorabona per ells, Paseante, i per tu, que ho saps dir tan bé, que ens transmets sentiments, bones vibracions i tanta tendresa...

13 de diciembre de 2008, 13:04  
Anonymous el paseante said...

Moltes gràcies Rita per aquesta lluna i pel teu comentari. Que tinguis una bona setmana de vacances.

Emily, vaig veure el meu pare amb el barnús de l'hotel, i li anava llarg :-) I no crec que buidessin el moble bar. No són de beure gaire. Estalvia una mica del teu bon humor (més que de diners) per fer-los un regal quan ells arribin als 50 anys de casats. Espero llegir el teu post quan succeixi.

Gràcies Oscar. Els meus pares no són massa d'exterioritzar sentiments, però per dins encara s'estimen.

Gràcies Fra Miquel. Hi ha algun lloc de Barcelona que vostè no conegui? Ets el nostre Permanyer. I que duri.

Gracias Xurri. Te conté en tu blog que vi esa luna gracias a ti. Fue un regalo asomarme al balcón y contemplarla.

No fueron un obstáculo, Atikus. Muchas gracias.

Gràcies Alatrancada. Segur que d'aqui a 45 anys llegeixo un post dels teus fills explicant una escena similar.

Gràcies Montse. Només explico el que visc. Si ells són tendres, ho escric així.

14 de diciembre de 2008, 3:01  
Anonymous Joana said...

Hola Paseante,
M'agrada pensar com va ser el flirteig...La imaginació dna per a molt.
Jo sí que els vaig preguntar com va ser, als meus pares, al meu pare...i quan m'ho explicava li brillaven els ulls.
Espero que fos un dia especial i ple de bones vibracions ...per tots!
Bona setmana paseante!

14 de diciembre de 2008, 19:21  
Anonymous nimue said...

quina experiència tan bonica... deu ser impressionant que et passe una cosa així. Perquè aquestes coses passen, no?

14 de diciembre de 2008, 20:14  
Anonymous khalina said...

Ohhhhhhh què bonic! Pensava que ja ho havia comentat abans... El cas és que és molt tendre i t'ho així ho has sabut transmentre.

Felicitats per a tots!

17 de diciembre de 2008, 0:51  
Anonymous llum said...

Jo també vaig veure aquella fantàstica, irreal, joganera lluna. Anava en cotxe quan la vaig descobrir i vaig haver de parar per fregar-me els ulls. Com ara , en descobrir que hi ha tanta gent amb sensibilitat com la teva, paseante,i em fa ràbia que la vida no m'hagi portat a conèixer gent que pensa, que sent com tu. On són tots els paseantes del mon, perquè s'amaguen en un blog i no me'ls trobo quan camino per la ciutat grisa i trista, perquè no hi són per comentar-los com n´és de bonica la lluna? Dono gràcies al meu àngel ( gràcies a tú ja sé com es diu el meu) per haver-me fet navegar avui per aquest mar. Un detall preciós lo dels teus pares. Jo també he començat a fer uns blogs ( sóc molt exagerada) . No tenen ni de bon tros la teva excel.lència. Però em serveixen per treure els meus gripaus i compartir coses amb gent que no em trobo, per desgràcia, ni pel carrer, ni a la feina, ni al super.


http://mainoestard.blogspot.com/
http://llum-confetti.blogspot.com/

19 de diciembre de 2008, 11:06  
Anonymous Ilse said...

Te voy a pedir daños y perjuicios porque me he pasado 15 minutos pintándome, y cuando iba a salir me ha dado por leer esto. Estaba tan emocionada que se me ha olvidado la base de maquillaje, las sombras, el eye liner, el rimmel y el pintalabios, y ahí he ido yo, con mis manazas a restregarme los ojos y a sonarme la moquera. Ahora parezco un cuadro. Y encima no creo que me dé tiempo a celebrar 45 años con nadie! :(

20 de diciembre de 2008, 11:56  
Anonymous Ilse said...

Ooooye, Andrew Bird!!! ¡¡¡Ese te lo he recomendado yo, no??? ¡¡Me encanta ese tío!! Te perdono que te gusten los coñazos delafé y las flores de las narices. :D

20 de diciembre de 2008, 11:58  
Anonymous menta fresca said...

desitjarte uns bons dies de nadal i cap d'any en companyia dels que estimes.

20 de diciembre de 2008, 19:00  
Anonymous el paseante said...

Ho va ser Joana. Gràcies. Potser un dia podries explicar com va anar aquest enamorament dels teus pares. Com te'l va explicar ell.

Nimue, abans passaven. Suposo que ara també.

Gràcies Khalina. Fa dies que no expliques res :-(

Llum els carrers van plens de gent que passeja. Clar que no sabem que guarden dins el seu pensament perquè no parlen sols (la majoria). Gràcies per entrar. Passaré per les teves cases.

Ilse eso te pasa por pintarte. Que me pinte yo, vale, pero tú... Te tengo dicho que la gente guapa está mejor con la cara lavada y recién peiná. Y ese pájaro me lo recomendaste tú (gracias). Creo que ya lo puse en el post anterior. Un besín.

Menta, moltes gràcies. Que tinguis un Bon Nadal també tu. Ja posaràs una mica de flaireta d'aquella escudella al teu blog.

21 de diciembre de 2008, 2:51  
Anonymous khalina said...

Ja està bé Paseante. Mira que renyar-me pels comments ;)

21 de diciembre de 2008, 11:40  
Anonymous MK said...

Crec que hauries de començar a documentar-te de com es pesquen els cangrejos d´aigua dolça dels canals...que no t´agafi desinformat.

22 de diciembre de 2008, 10:30  
Anonymous el paseante said...

Khalina, et vaig renyar quan ja havies publicat. No em guanyaria la vida com a vident. Disculpa'm.

MK, ospedreta. Quan poses la banya en un forat, dale que te pego. És una mica de bronqueta? Sí.

23 de diciembre de 2008, 3:54  

Publicar un comentario

<< Home