martes, febrero 16, 2010

Cuentos para mejorar el mal tiempo


Salí a pasear con el pequeño Hayden por la tierra de la niebla. Tenía la nariz roja bajo su gorrita de lana con borla, y le castañeteaban los dientes en su intento de sonrisa cuando le conté una historia con monstruos que invernan en las casetas para guardar los aperos de la labranza que encontrábamos en la ruta. Es rubio, flaco y tiene los ojos grises (como su madre). A medio camino, se nos acercó un gato manso junto al canal. Salió de la nada a esa temperatura bajo cero, en esa estepa siberiana plagada de manzanos desnudos de hojas. Nos acarició los pantalones con su lomo. El pequeño Hayden lo abrazó para llevarlo a casa. Le conté que ya tenía dueño porque lucía un collar. El gato se marchó hacia una masía, pero se giraba de vez en cuando y nos esperaba a que lo alcanzáramos. Hasta que desapareció bajo una verja. "Tío, ¿me cuentas la historia del gato que tenía dueño, pero que se marchó de casa?". Ese niño me hace pensar deprisa historias hechas a medida de su universo. Por suerte, pisaba mi sombra el ángel Melahel, y me las sopló al oído. De regreso a la granja de los caballos, llevé al pequeño Hayden a un lago tenebroso, de aguas oscuras y repleto de cañas silvestres. Le conté que allí hay cocodrilos, y que se comieron al alcalde que inauguró ese estanque hace años (él me pide siempre historias morbosas).

Hoy he ido a caminar con la princesita por la metrópoli. No tenía la nariz roja, ni llevaba una gorrita con borla. Tampoco le castañeteaban los dientes. Llovía a cántaros, mientras arrastrábamos su compra del Condis sorteando el tráfico agresivo. Paseábamos bajo mi paraguas averiado de una tienda de chinos mientras le contaba un cuento con animales que han perdido su color por culpa de un temporal, por si lo podíamos aprovechar para su proyecto empresarial. Me ha dicho que le valía, en esa sala de profesores de una universidad a la que hemos acudido -tras pasar mil controles de seguridad- para intentar secar nuestros zapatos junto a un radiador de calefacción. Luego me ha pedido que me inventara otro cuento. Por suerte, en el sofá estaba sentado Melahel, mesándose los cabellos blancos en busca de ideas. Me ha soplado un relato con cocodrilos que se comen a las profesoras universitarias que inauguran empresas para contar cuentos a gente de todas las edades (con su voz de locutora de radio). A ver si le sirve.

26 Comments:

Anonymous Pais secret said...

Se m´han fet curts els contes d´avui. Començava a escalfar-me les mans i colorín colorado .
Hi haurà més entregues?

Espero una segona trobada entre el gat amb collar i el petit Hayden d´ulls grisos.

16 de febrero de 2010, 9:22  
Anonymous Emily said...

I jo :)Vull dir que també espero.

16 de febrero de 2010, 10:19  
Anonymous atikus said...

Jaja...vaya con los cocodrilos, desde luego es un buen recurso para los cuentos y para acabar con los funcionarios de medio pelo...pasanos unos cuantos!!

16 de febrero de 2010, 11:53  
Anonymous Rita said...

I contes per a nenes, de princeses i coses així no te'n saps? És que a mi els de por em fan por! :P

Com sempre, post tendre i maco...

16 de febrero de 2010, 12:34  
Anonymous fra miquel said...

Vaja! Així que és en Melahel que et xiva les històries?
Sort tens d'aquest àngel!
El meu s'amaga. La veritat és que no estic segur de si és en Haaiah o en Yerathel. Les dades que he trobat de tots dos em diuen que em pot tocar un o l'altre.

I per què no ens expliques aquells contes, també, a nosaltres?

16 de febrero de 2010, 17:02  
Anonymous nimue said...

jo també vull un conte de princeses, com la Rita! que amb tot això dels cocodrils després no puc dormir...
B7s!

16 de febrero de 2010, 21:07  
Anonymous Arare said...

doncs a mi m'encanten els contes de por que fan por!

pobra gatet, per què va sortir de casa, amb aquell fred que feia que pelava? eh? eh? eh?

16 de febrero de 2010, 22:24  
Anonymous Edelia said...

Carai, tota la teva vida és un conte, oi? quina enveja...

16 de febrero de 2010, 22:27  
Anonymous llum said...

A mi m'agraden els contes de princeses i de cocodrils, però no sé com escriure'n. Em deixaries el teu àngel?

16 de febrero de 2010, 22:43  
Anonymous el paseante said...

País Secret, és que sempre escric massa llarg. Tocava una cosa curteta.

Emily, et dic el mateix que a la País. Aquesta vegada resumidet. El proper dia ja us fotré el rotllo.

Atikus, tengo un caimán albino bien de precio. ¿Te lo mando a la dirección de siempre?

Rita, gràcies. Hi havia una vegada una princeseta que passejava sovint pel barri Gòtic. Una nit, en una cantonada, va sorgir un cocodril enorme amb unes dents molt esmolades. No hi havia ningú a qui demanar auxili, i la Rita aquell capvespre anava carregada amb les bosses del Lidl i no podia córrer (continuaré per email). És de princesetes, eh? No et queixis :-)

Fra Miquel, és l'àngel, noi. Jo només escolto i apunto. Un dia (3-12-2008) vaig penjar la llista amb el nom de tots ells, i els que ens corresponen per data de naixement. Potser et serveix per sortir de dubtes.

Nimue, una vegada hi havia una princeseta que caminava tranquil.la pels carrers de Vilanova. De nit. No hi havia ningú més passejant. En una cantonada, va aparèixer un cocodril immens. La Nimue anava carregada amb les bosses de la compra del Caprabo i no podia escapar. Continuaré per email :-)

Arare, suposo que va sortir a rebre'ns el pobre gatet. Era maco. Atigrat i jove.

Edelia, si t'expliqués la meva vida, no caldrien cocodrils per convertir-la en un conte de terror. És broma.

Llum, no te'l puc deixar, perquè ell no és meu. Ja li diré si vol venir a passar uns dies a casa teva. Escriure un conte és fàcil (i més si treballes amb nens petits).

17 de febrero de 2010, 1:46  
Anonymous Rita said...

Però hi ha un cocodril... quina por!!!!!

Gràcies, guapu!
Un petonet!

17 de febrero de 2010, 19:09  
Anonymous Xurri said...

Hoy caminaba tranquila por las calles de mi barrio. De noche. No había nadie más paseando. En una esquina ha aparecido un cocodrilo albino inmenso. Como iba cargada con las bolsas de la compra del Bonpreu no he podido escapar. Pero ha aparecido un gato joven y atigrado, que se había escapado de casa pese a tener dueño, y me ha defendido con un paraguas averiado de los chinos (se lo ha abierto al cocodrilo en la boca) y le ha neutralizado, dejándole escondido en la caseta de aperos de labranza, con los dientes castañeteando y llorando lágrimas de lluvia por un alcalde fallecido hace años.

Me contarás un cuento a mi también?

17 de febrero de 2010, 22:55  
Anonymous fra miquel said...

Paseante! ja m'esteu fent contes a duo amb la Xurri. De por o de riure, tan se val. I podríeu obrir un blog només per aquests contes*, igual que la Emily te un blog només per novel·la.
Teniu fusta de cuentistes! ;o)


*- es podria dir: El cocodrilo llorón

17 de febrero de 2010, 23:13  
Anonymous Cris (V/N) said...

Noi, tens un do ala dits, o al cervellet (encara que el Veí ho dubti).... És un plaer venir a casa teva i endinsar-se amb les teves històries, mig de debó mig inventades, n'estic segura.... Espero més i més....
Petons fredolics i plujosos :)
Bon cap de setmana!

19 de febrero de 2010, 10:47  
Anonymous Joana said...

Molt curtet avui el post. M'agrada llegir-te de nit...
M'agrada que barregis realitat i ficció . A mi no em fan por els contes de por, ara les pel.lis no puc, tanco els ulls com els nens petits! :)
bon capde paseante!!!

19 de febrero de 2010, 17:48  
Anonymous El veí de dalt said...

Una nit caminava una tanoca pel Turó Park, plovent a bots i barrals i ell, sense paraigua. De l'estany central va saltar un cocodril famolenc i se'l va jalar, de cop; no va deixar rastre. Fi del conte.

19 de febrero de 2010, 19:11  
Anonymous MK said...

Primera noticia de que un alcalde del Plá de L'Urgell hagués estat cruspit per un cocodril d'una bassa
del poble...bé tot es possible potser , pobre home anava tot cofoi caminant pel camp . De nit. No hi havia ningú més passejant. En una cantonada darrera el canyís, va aparèixer lo cocodril immens. Com que l'home venía de Lleida i anava carregat amb les bosses de l'Unipreus i no podia escapar...

20 de febrero de 2010, 8:57  
Anonymous MK said...

Es molt perillós tirar animalons d'aquest exòtics al clavegueram.Es veu que al cap dels anys s'aclimaten i surten monstres ,cocodrils albins , sepies gegants ,tortugues ninjas , expresidents del gobern...

20 de febrero de 2010, 9:01  
Anonymous gatot said...

doncs a mi, el que em sorprèn dels cucudrils és la paciència que tenen: es poden passar un any sense menjar!
i tenen uns ulls de doble parpella (triple, de fet), que recorden els dels gats i els dels dracs...

i avui fa solet! :)

20 de febrero de 2010, 12:13  
Anonymous nimue said...

Paseante!!! la Nimue va a la compra amb una cistella! :PPPP coses del reciclatge... ;)

20 de febrero de 2010, 18:06  
Anonymous Violette said...

A mi m'agradava molt que m'expliquessin contes... Fa temps.
Ara no m'agrada gens que me n'expliquin perquè sóc de les que s'ho creuen tot.

21 de febrero de 2010, 21:07  
Anonymous La RaTeta Miquey said...

Tinc un gatet d'ulls molt rodons que se'm cola dins a casa i se'm menja el menjar de les pel·Ludes. Elles se'l miren i fan "grrr!" però ell es fa el distret, acaba, fa el rotet i marxa. Jo dic a les pel·ludes que cal compartir però elles diuen que nanai, que si jo compartiria cap nòvio. Tenen raó. Hi han coses que són de mal compartir.

Bé, tot això per dir-te que si el xicot de nas vermell i gorra de borla en vol un, li porto. No sé, però, com durien les relacions amb el ratolí del seu avi.

Un petó no-ballador.

22 de febrero de 2010, 0:09  
Anonymous La RaTeta Miquey said...

carai, elegant i cur, el conte del Veí.

22 de febrero de 2010, 0:13  
Anonymous Emily said...

EL PAseante té un virus a l'ordinador. Aquests dies no obriu cap correu seu.

22 de febrero de 2010, 0:18  
Anonymous El veí de dalt said...

Al Paseante el tinc com a spam permanent. No paro de rebre missatges en xinès que segur que és ell camuflat.

2 de marzo de 2010, 0:58  
Anonymous el paseante said...

Rita, de res, guapa. Un petonet.

Xurri, vives en un barrio de cuento :-) Nos iremos contando historias, si quieres.

Fra Miquel, el cocodrilo llorón... Ya te vale :-)

Cris, que això dels cocodrils és veritat, coi :-) No enganyo mai.

Joana, les pelis de por només són pelis. En realitat, després de rodar una escena, els actors i els tècnics es foten un fart de riure. T'imagines que algú et toca l'espatlla mentre llegeixes això?

Veí, s'escriu Turó Parc, carinyo. Després em fots la bronca per escriure en castellà. Parks i Jardins? Ja sé que ets un pijoteres, i que et mola més posar Park. "El finde pasado estuve en Central Park. Me pareció divino de la muerte. Aunque no pongan lavabos para ardillas".

MK, xivataaaa. No sé on para el Pla aquest. A mi que me registren :-) Aisss, els Unipreus... Ara han obert a Barcelona. Crec que es diu Uala, o alguna cosa similar.

MK i es veu que és molt perillós portar pintores de La Noguera a la metrópoli. Es veu que al cap dels anys s'aclimaten :-)

Gatot, un any sense menjar costa. Però un any sense fer segons quines porcades... es pot aguantar :-)

Nimue, al teu conte et posaré un cocodril vegetarià. En lloc de devorar-te a tu, anirà a per la teva cistella plena de verdures :-)

Violette, penso que tots som intemporals. I si ens agradaven els contes, encara els trobem bonics.

Rateta, aisss que em vols encolomar una de les teves panteres. En dius gatets, però "te conosco". Al Veí cal donar-li la raó. Si el molestem massa, no sabem com pot reaccionar. Els Serveis Socials sabrien tractar-lo, però nosaltres no som assistents socials.

Emily, gràcies per avisar. De veritat.

Veí, això dels xinesos ja t'ho vaig comentar. Si no hi has posat remei, és per desidia teva.

4 de marzo de 2010, 2:03  

Publicar un comentario

<< Home